per Montse Escudé i Mestre

L’última moda en activitats d’oci ha arribat a Catalunya: els scape room. Segons la viquipèdia es tracta “d’un joc d’aventura físic i mental que consisteix en què un grup de jugadors es tanquen en una habitació on han de solucionar enigmes i trencaclosques i aconseguir escapar-se abans que finalitzi el temps disponible. Cada joc pot estar ambientat en un món completament diferent: naus espacials, búnquers militars, cases encantades i altres temes.”

Aquesta setmana mateix la Vanguardia va publicar la notícia que una empresa russa vol instal·lar un scape room de 3.000 m2 de superfície al Port Fòrum entre Sant Adrià i Barcelona.

Abans d’aquesta moda hi va haver la dels establiments per jugar a pistoles de làser i ben aviat arribaran els establiments de jocs virtuals.

A ningú se li acudiria qüestionar la finalitat recreativa d’aquests establiments. Bé, a ningú no. La Direcció de Jocs i Espectacles del Departament d’Interior considera que ni aquests tipus d’establiments, ni les boleres, ni els establiments de jocs infantils, ni les pistes de patinatge sobre gel ni res que la creativitat humana es pugui inventar per distreure’ns són activitats incloses en l’àmbit d’aplicació de la Llei 11/2009, de regulació administrativa dels espectacles i les activitats recreatives, ni, per tant, en el Decret 112/2010 que la desenvolupa.

La primera conseqüència d’aquesta tesi és que a aquests establiments no els són aplicables els requisits que estableix el Reglament pel que fa a dret d’admissió, assegurances, prevenció i seguretat en cas d’incendi, prevencions acústiques, condicions d’higiene i salubritat, limitacions d’accés, horaris, ni, per descomptat, el règim sancionador.

La segona conseqüència és que no queden sotmesos a cap règim d’intervenció municipal perquè tampoc estan inclosos ni a la 16/2015 de simplificació administrativa ni a la Llei 20/2009, de prevenció i control ambiental de les activitats. L´única sortida perquè els ajuntaments poguessin controlar aquestes activitats seria subjectar-les a comunicació o declaració responsable, que no llicència, atesa la reserva de llei vigent actualment, mitjançant ordenança, cosa que, precisament la legislació de promoció de l’activitat econòmica vol evitar per tal que no hi hagi diferències entre municipis en els tràmits per implantar activitats.

I, la tercera conseqüència és que algunes empreses estan intentant esquivar els planejaments urbanístics que no admeten l’ús recreatiu en determinats àmbits de les ciutats al·legant que no són activitats recreatives ja que així ho manifesta el Departament d’Interior.

En la meva humil opinió, la tesi de la Direcció General és errònia i sospito que és una estratègia per tirar pilotes fora. En aquest punt, val la pena recordar que és la Generalitat qui té la competència inspectora i sancionadora dels establiments d’espectacles i activitats recreatives.

I m’explico,

L’article 3.b) de la Llei 11/2009 diu que són activitats recreatives les activitats que ofereixen al públic la utilització de jocs, màquines o aparells o el consum de productes o de serveis d’oci, entreteniment o diversió, i també les activitats que congreguen persones amb l’objecte principal d’implicar-les a participar-hi o d’oferir-los serveis amb finalitat d’oci, entreteniment o diversió.

I, l’article 4 de la Llei disposa que “resten sotmesos a aquesta llei tota mena d’espectacles públics, activitats recreatives i establiments oberts al públic, amb independència del caràcter públic o privat dels organitzadors, de la titularitat pública o privada de l’establiment o l’espai obert al públic en què es desenvolupen, de llur finalitat lucrativa o no lucrativa i de llur caràcter esporàdic o habitual”.

El punt III (Activitats recreatives).1 del Catàleg del Decret 112/2010 repeteix la definició d’activitat recreativa de l’article 3 de la Llei.

És cert que el punt III.2 descriu únicament les activitats recreatives musicals però d’això no es pot desprendre que la resta d’activitats recreatives no estiguin incloses al catàleg. En primer lloc, perquè, insisteixo, estan incloses al punt 1 i, en segon lloc, perquè seria impossible descriure-les totes i, en aquest sentit, només cal dir que, quan es va redactar el catàleg els space room no existien.

Per tant, si ens atenem a aquests preceptes, totes les activitats a les quals se’ls pugui aplicar la definició d’activitats recreatives que he transcrit, entren en l’àmbit de la Llei i, en conseqüència del Reglament el qual, d’altra banda, no conté cap article que exclogui determinats tipus d’activitats.

És evident que un space room i totes les activitats que he esmentat  encaixen en la definició d’activitat  recreativa que he transcrit. Si no és així algú m’haurà d’explicar a què es refereix la definició del punt III.1 del catàleg.

És més, el mateix article 4 de la Llei, en el seu apartat 5, concreta les activitats que queden fora de l’àmbit d’aplicació de la Llei: els actes i celebracions privats o familiars i les activitats dutes a terme en exercici dels drets fonamentals de reunió i manifestació. En cap moment es fa referència a les activitats recreatives no musicals.

Finalment, si analitzem els requisits que regula el Reglament per als establiments d’espectacles i activitats recreatives, veurem que n’hi ha que s’apliquen exclusivament a les activitats recreatives musicals. Això vol dir, que els articles que no expressen aquesta especificitat se’ls apliquen a totes les recreatives, també a les no musicals.

En definitiva, crec que és perfectament defensable que les activitats recreatives no musicals estan sotmeses a llicència perquè entren en l’àmbit d’aplicació de la Llei i perquè no es troben entre els supòsits de comunicació de l’article 124 del Reglament. Així doncs, han de complir els requisits que recull aquesta norma. La postura del Departament només aconsegueix generar inseguretat jurídica als ajuntaments i als titulars d’aquestes activitats i potser ja és hora que recordem que els criteris i opinions que manifesta no són norma. Com a ajuntaments tenim l’obligació d’aplicar la Llei, no criteris i, en últim terme, de protegir la seguretat dels usuaris d’aquests establiments i la tranquil·litat dels ciutadans.

La mala notícia  és que el Projecte de llei d’espectacles i activitats  recreatives que s’està tramitant  exclou expressament del seu àmbit d’aplicació les activitats recreatives no musicals. Si aquest text s’aprova, no ens quedarà cap més remei que regular aquestes activitats per ordenança. El que no podem fer és esperar que passi alguna desgràcia perquè el legislatiu les reguli.

(Excepte esment en contrari, els articles publicats a aquest bloc reflecteixen l’opinió personal del seu autor; i per tant l’Associació Catalana de Juristes de l’Administració Local no es fa responsable del seu contingut.).