per Xavier Silvestre i Castejon

Buits legals, conflictes competencials o contradiccions entre normatives són problemes habituals en qualsevol àmbit del dret administratiu; però res és comparable a la balcanització de la normativa d’intervenció de les activitats. Aquest post vol ser un petit resum que permeti als nouvinguts entendre la situació actual, perquè vegin que si els que portem temps en el món de les activitats estem tronats, no és perquè sí.

Diuen els veterans que fa molts, molts anys, vivíem sota la dictadura d’un tal RAMINP, una mena de Tito que sotmetia totes les activitats a un despotisme il·lustrat. Hi havia un únic règim normatiu, poc plural però pacífic, que després de la caiguda del Mur es va mantenir fins a cert punt amb el nom de IugosLIIAA, una “Llei d’intervenció integral de l’Administració ambiental” que aixoplugava sota la seva fèrria disciplina ambiental les més diverses matèries, sotmetent-les a un procés d’adequacions que, amb els segles, acabaria equiparant discoteques i indústries químiques en un paradís proletari del control periòdic, en el que no hi hauria diferències entre activitats del mateix annex.

Aquesta revolució va avançar, incansable, sota la divisa “de pròrroga en pròrroga fins a l’adequació final”, fins que l’any 2009 va topar amb el procés de balcanització, verb que el diccionari normatiu defineix com a “fragmentar (un territori que ha tingut una etapa d’unitat política o administrativa) en petites entitats polítiques independents i sovint enemistades entre elles”.

La balcanització de les activitats va donar pas al desastre actual, ja que va permetre que velles enemistats covades sota els anys de dictadura esclatessin en forma de lluites fraticides entre els qui havien estat, fins feia poc, veïns: la normativa d’incendis arremetia contra la normativa de recreatives, mentre l’ambiental, amb un casc blau, es veia incapaç d’aturar aquella tragèdia. Finalment, una disposició transitòria establia que els que no s’havien adequat fins aleshores, per què havien de perdre el temps, i “cremeu-los a tots que cada llei salvarà els seus”.

I qui són les víctimes de les guerres? Doncs els danys colaterals habituals, i en aquest cas, els tècnics municipals que en el seu dia havien posat la cara davant els empresaris per exigir una adequació – que era im-pres-cin-di-ble per salvar alhora el Delta de l’Ebre i la càrrega de foc -,  que s’havien treballat formularis i ordenances d’intervenció, i que d’un any per l’altre es veien obligats a assimilar un terrabastall de lleis autonòmiques i estatals inconnexes, amb reglaments o sense, sempre acompanyats pel somriure burleta de l’empresari que no s’havia adequat a l’empara de la clàssica divisa que en aquest país es transmet de generació en generació: “sigues l’últim en complir, el temps t’acabarà donant la raó”.

El paisatge després de la batalla, com de costum, és desolador. La classificació d’activitats supera en complexitat el mapa dels estats-ciutat de la Itàlia medieval. Veieu un petit llistat (no exhaustiu) de lleis classificadores:

–  La Llei ambiental 20/2009, coneguda com “la Paca”, presumpta hereva al tron de IugosLiiaa, que intenta mantenir l’orgull familiar tot classificant les activitats amb incidència ambiental, un patrimoni que minva amb cada reforma legislativa. Alguns encara miren cap a ella quan no tenen cap altra norma on agafar-se, com aquells que recorden èpoques daurades, però el seu articulat és clar: a diferència de la LIIAA, només s’aplica a les activitats incloses als seus annexos.

–  La Llei d’espectacles 11/2009, que alguns anomenen “Lepra”, destinada a intervenir (quasi) tots els espectacles públics i activitats recreatives, llei de la que tots els titulars intenten fugir com de la… lepra, i que ningú sap ben bé on comença i on s’acaba. Un espectacle poc recreatiu.

–  La Llei d’incendis 3/2010, o “mata reis”. Regula la matèria que va aconseguir liquidar IugosLiiaa, la protecció contra incendis, amb mà de ferro i un catàleg genèric d’activitats i usos, mantenint la seva força interventora prèvia i sotmetent regnes propers com “la simpli”. Perquè com els Lannister, els incendis sempre apaguen els seus deutes.

–  La Llei estatal de liberalització comercial 12/2012, amb un annex que alguns anomenen “la llista de Schindler” perquè qui en forma part es salva dels horrors i l’holocaust de la intervenció administrativa; que, com tothom sap, té com a únic objectiu a la vida impedir que un honrat empresari aixequi la persiana.

–  I finalment, la Llei “simpli” 16/2015, la que diu poc perquè vol anar molt lluny, intervenir-ho tot sense que es noti, i controlar les activitats sense que es molestin. Té uns annexos que no quadren ni amb la “Paca”, ni amb la “Lepra”, ni amb la “llista de Schindler”, per fer la vida més simple. Això sí, sempre que la “mata reis” no s’enfadi.

Aquesta història, petit saltamartí que vols dedicar-te a les activitats, és el motiu pel qual quan preguntes “Això on està regulat?”, ens posem a riure i fem un “give me five” amb l’enginyer municipal veterà. No ens riem de tu, estem recordant la nostra cara quan aquell dia de 2009 nosaltres mateixos vam fer aquesta pregunta als nostres mestres.

I davant d’aquest panorama, què ens queda als juristes locals, a més de riure per no plorar? Doncs proposar solucions, modificacions legislatives que vagin més enllà de gestionar un dia a dia més líquid que les llàgrimes d’impotència provocades per no saber on està classificada una activitat, quina regulació cal aplicar per imposar una multa coercitiva a algú que no compleix la normativa, o si una llicència ha caducat. Intentar promoure una normativa transversal d’intervenció de les activitats, amb normes clares i adequades per a un món on cal aplicar el planejament urbanístic a activitats que es poden iniciar presentant una simple declaració responsable.

Aquí estarem.

(Excepte esment en contrari, els articles publicats a aquest bloc reflecteixen l’opinió personal del seu autor; i per tant l’Associació Catalana de Juristes de l’Administració Local no es fa responsable del seu contingut.).