per Cèlia Guillot Rabanal

La gestió del territori no és pas senzilla, moltes vegades comporta situacions particulars i sobrevingudes que necessiten actuacions urgents.

Ara bé, són veritablement sobrevingudes aquestes situacions? És tan particular i poc previsible l’actuació que s’ha de dur a terme? La resposta, la majoria de vegades, és no. I per què no? doncs perquè, si s’analitzen els casos d’un amb un, es posa de manifest que en la majoria de fets o problemes sobrevinguts, al rerefons, hi ha una manca de planificació prèvia i de visualització dels fets des d’una perspectiva global.

Cal tenir present que en la inversió pública, la gestió del territori no pot ser pensada des de la perspectiva de dues úniques fases, la projecció i l’execució, sinó que, al contrari, la inversió pública suposa la previsió d’un conjunt de fases que, vistes des d’una globalitat, permeten al gestor local prendre decisions més adequades, que s’ajustin als principis d’eficàcia i eficiència que regeix la gestió pública i que suposin, per tant, una bona delimitació de la despesa. Aquestes diferents  fases composen el cicle inversor.

El cicle inversor és un marc de treball que ajuda a la reflexió i a la cerca de solucions més àmplies en la inversió pública, per aquest motiu, el cicle inversor es determina en cinc fases, que són: la promoció, la programació, la projecció, la construcció i l’ús i manteniment. Totes juntes formen un conjunt dinàmic que es retroalimenta entre si fins al punt que cada una d’elles no pot ser entesa sense les altres.

La promoció és la fase més introspectiva, en la qual cal donar resposta a les demandes des d’una perspectiva global. En aquesta fase cal determinar què és el que volem fer. Ja no es tracta de pensar en grans inversions, en construccions monumentals i costoses d’executar i, posteriorment, de mantenir. Cal analitzar quin model estratègic es vol aconseguir, de quins recursos disposem, en definitiva, cap a on volem anar, sempre tenint present que cal un equilibri entre l’estat financer de l’entitat i la necessitat de la inversió pública. No es pot fer tot el que es vol, cal prèviament donar resposta a allò més necessari. Aquestes idees es poden concretar mitjançant eines, com ara els plans directors o els plans estratègics, que permetin la realització del diagnòstic de l’estat actual de les necessitats i l’establiment de les millores corresponents mitjançant la realització d’una valoració econòmica i la priorització dels recursos corresponents. Hem de saber què volem, com ho volem i aproximadament quins costos materials, humans i econòmics comporta.

Un cop establertes les línies generals mitjançant la promoció, passaríem a la fase de programació. Aquesta fase és vital fer-la en el moment previ a la realització d’una inversió i facilita la concreció de l’actuació, mitjançant la identificació de les necessitats per poder així dimensionar l’obra final.

El detall de la feina en les dues fases prèvies suposa un canvi substancial en la tercera i quarta fase del cicle: les fases de projecció i d’execució de l’obra. Per tant, en aquestes fases, el centre està en la concreció i millora de la qualitat final del producte. S’ha pogut analitzar el conjunt, concretar en la individualitat i ara ja estem en fase de desenvolupament de la idea prèvia que s’ha anat gestant en les dues fases anteriors: sabem què tenim, què volem, què necessitem i de quins recursos disposem per a executar-ho. Per tant obtindrem millores substancials en l’elaboració i execució dels projectes, que no suposaran només una millora en la funcionalitat i qualitat de l’obra o la inversió, sinó també una important reducció dels costos.

Ja com a última fase, tenim la fase d’ús i manteniment que s’inicia un cop acabada l’execució de l’obra. Aquesta fase és igual d’important que les anteriors ja que xucla del cicle i aporta experiències que afectaran les altres fases.

El cicle inversor és, en definitiva, un conjunt de fases interconnectades entre si: l’ús i manteniment de les inversions públiques faran aflorar mancances i necessitats que hauran de ser incloses en la fase de promoció, que seran posteriorment concretades en la programació i que tindran el seu reflex en la projecció i en l’execució. Per altra banda, tant la promoció com la programació abarateixen els costos finals de les obres atès que delimiten la projecció i detecten problemes que es poden donar en execució de l’obra. Donen també una visió global dels costos, de les problemàtiques existents i de les necessitats de priorització d’unes obres vers a altres.

En l’àmbit administratiu, la introducció del cicle inversor com a eina de gestió del territori suposa, així mateix, una millora substancial atès que suposarà també una delimitació dels tràmits administratius necessaris per a la pressa de decisions que cal fer en cada fase així com una millora de la gestió pressupostària. En definitiva, sabrem bé què hem de fer, com ho hem de fer i quan ho hem de fer.

Així doncs, es tracta, com s’ha dit, d’un marc de treball d’aprenentatge i de voluntat de millora, on totes i tots els gestors locals aporten els seu granet de sorra. Tant des de la perspectiva tècnica com des de la perspectiva jurídica, un treball global i en conjunt suposarà una gestió més eficient, eficaç i econòmicament viable dels nostres municipis i, en definitiva, una millora en la prestació de serveis a la ciutadania.

(Excepte esment en contrari, els articles publicats a aquest bloc reflecteixen l’opinió personal del seu autor; i per tant l’Associació Catalana de Juristes de l’Administració Local no es fa responsable del seu contingut.).