per Sílvia Ruiz de Valdívia

Aquesta nota vol ser una aproximació a la situació creada en el règim de contractació pública després de la publicació i entrada en vigor del Reial decret 55/2017. Aquest reglament ja fa mesos que havia d’haver-se publicat, però hem hagut d’esperar una mica més dels mesos que indicava la Llei 2/2015, de 30 de març, de desindexació de l’economia espanyola.

Fins el moment de la publicació d’aquesta llei, el TRLCSP establia la revisió dels preus per als contractes amb una durada superior a un any i, habitualment, s’utilitzava l’IPC  (índex de preus al consum) per tal de portar a terme aquesta revisió. Era un sistema senzill i sense més complicacions, automàtic. Però sembla ser que aquestes revisions de preus, segons el que diu l’exposició de motius de la Llei i també, amb frases calcades, el Reial decret, eren les responsables de gran part dels mals de l’economia espanyola i, per tant, havien de ser eliminades.

No és objecte d’aquesta nota discutir sobre si les revisions de preus incrementaven els problemes de l’economia espanyola, però si constatar que, una vegada més, s’ha substituït un sistema senzill, gairebé automàtic, per un sistema tan complicat que serà gairebé impossible d’utilitzar, per les condicions de revisió de preus que imposa.

Cal dir que està exclosa d’aquesta regulació la contractació d’obres i la de fabricació d’armament, que es regulen a altres normatives.

En primer lloc, es disposa que la revisió de preus haurà d’estar prevista als plecs, com no podria ser d’una altra manera, ja que els plecs són la “llei del contracte” i no es pot imposar res al contractista que no hi estigui regulat. També es disposa que si el Consell de Ministres publica un índex de revisió s’haurà  d’utilitzar aquest i no cap altre si no és que es justifica. El que no es diu és quan es publicarà aquest índex.

També es diu que aquesta fórmula de revisió de preus hauria de respectar els principis dels articles 3, 4 i 7 si no s’utilitza la fórmula del Consell de Ministres. Aquests principis de referenciació a costos, eficiència i bona gestió empresarial, etc.  són realment difícils de concretar perquè cal tenir en compte que no es poden incloure tots els costos del contracte, sinó només els imprescindibles per a l’execució del contracte, sense que es digui res més. Això suposarà una feina extra de justificació del contracte i, molt probablement, incrementarà la litigiositat d’aquests procediments.

Igualment,  l’increment de preus que s’hagués pogut produir per causes del mercat requerirà també una justificació extraordinària.

També es demana que el període de recuperació de la inversió sigui superior a cinc anys i que tot això estigui recollit a una memòria justificativa que s’incorporarà a l’expedient.

Aquesta memòria, a més de justificar tot el que ja hem dit, si estem parlant de contractes de més de cinc milions d’euros, necessitarà un informe valoratiu de l’estructura de costos  fet per un nou òrgan: el Comitè Superior de Preus dels Contractes de l’Estat. Cal dir que aquest informe és preceptiu i que significa un tràmit més en el ja llarg llistat de tràmits que s’han de portar a terme per contractar el que sigui que es necessiti.

En el cas de contractes per sota dels cinc milions d’euros, se substitueix l’informe per la sol·licitud d’estructura de costos de l’activitat o el servei a contractar a cinc operadors econòmics del sector. Segons la informació rebuda, es farà a la memòria del contracte una estructura de costos pròpia que es sotmetrà a informació pública per un període de vint dies. Com es pot veure, no es diu res de com s’han de seleccionar els operadors econòmics a consultar ni de si poden negar-se o no a ser consultats, ni si aquestes empreses podran participar en el contracte o no perquè es consideri que han participat en l’elaboració dels plecs…. O sigui, a més de la complicació, la indefinició, que segur que necessita d’aclariments per part dels òrgans jurisdiccionals, ….. mentre, pot ser molt fàcilment que  tinguem el procediment contractual aturat.

Finalment, també es demana  que hagin transcorregut dos anys des de la formalització del contracte, la qual cosa exclou els contractes de duració menor, que solen ser d’imports menors, cosa  que vol dir, a efectes pràctics, que els contractes de duració menor a dos anys no tenen dret a revisió de preus. I, a més, cal que s’hagi executat un 20% de l’import d’execució del contracte excepte en els contractes de gestió de serveis.

En definitiva, molt em sembla que continuarem sense fer revisions de preus als contractes perquè, prèviament a la licitació, necessitarem contractar un economista que ens ajudi a elaborar la memòria que es demana; perquè la memòria pot provocar un procediment que paralitzi l’expedient contractual; perquè, a aquest ritme, quan acabem de formalitzar un contracte, haurem de començar a preparar el proper contracte, la qual cosa provocarà que no serà fàcil millorar els plecs, ni innovar en ells, ni observar els problemes que hem tingut amb anteriors plecs.

Però és el que té evitar la inflació de tota la economia provocada per la revisió de preus dels contractes públics. Per a aquest viatge, potser podrien haver-la prohibit directament, o bé regular un sistema molt més senzill en els casos que fossin estrictament necessaris i, aquí sí, amb informes vinculants de qui fos necessari.

(Excepte esment en contrari, els articles publicats a aquest bloc reflecteixen l’opinió personal del seu autor; i per tant l’Associació Catalana de Juristes de l’Administració Local no es fa responsable del seu contingut.).